Amb dècada d'experiència al món de l'educació, Antoni Zabala i Vidiella és un important referent al món de la pedagogia a Catalunya, amb una llarga carrera que abasta la direcció del Institut de Recursos i Investigació per a la Formació (IRIF), la fundació de la revista Guix. Element d'Acció Educativa i la direcció de la publicació AULA d'Innovació Educativa.
A més d'haver assessorat la Generalitat de Catalunya ia altres comunitats autònomes, al Ministeri d'Educació i al Govern d'Andorra en plans de formació i dissenys curriculars, també ha col·laborat amb nombroses administracions i entitats educatives de Llatinoamèrica.
Aquest pedagog, expert en les competències bàsiques i autor de nou llibres d'educació, ha estat al CreaNova School per fer una formació sobre treball per projectes.
Al final, hi hem dialogat sobre els canvis en l'educació i com centrar els programes sota el sistema Learning by Doing.
– Moltes vegades es diu que l'educació està desfasada respecte del que necessita la societat. És així?
– Veiem diverses transformacions en el procés educatiu mundial. I com tot procés, hi ha una crisi; perquè sortim d‟un model basat en la formació propedèutica, on l‟objectiu és passar d‟estadi a estadi, de primer a segon, de segon a tercer, etcètera; i que no importa tant el que he après. I és un sistema selectiu, pensat no tant en les finalitats de l'escola, sinó en allò que em demanaran a la selectivitat.
– I què passa amb allò que exigeix la societat a l'estudiant?
– Venim d'aquest model, que es pensava que memoritzant mecànicament es podia tenir èxit. I això és un error, perquè si vull fer servir el coneixement per donar respostes al món, he d'aprendre el que té sentit, no el que no té sentit.
Però aquest model està canviant en funció del que ha de ser l'escola, que no sigui només preparar universitaris, sinó que una societat que es pretén democràtica requereix que tota la societat estigui formada, siguin universitaris o no.
– Com seria aquest canvi?
– En aquest canvi cal donar respostes als problemes que plantejarà la vida no només en l'àmbit professional i acadèmic, sinó també interpersonal o social. Canvien els continguts, se n'afegeixen d'altres, ja no n'hi ha prou amb saber la fórmula de Boyle-Mariotte, sinó saber per a què nassos em serveix, per entendre què passa amb els gasos.
Un altre canvi fa referència al coneixement, a com dues persones aprenen. Aquí cal tenir en compte les característiques diferents de cadascun, per la qual cosa cal impulsar un aprenentatge significatiu i funcional. Es tracta de crear models de construcció del coneixement. No em serveix la repetició mecànica, ho he de saber entendre, i això implica una construcció personal, perquè sabem que cadascú construeix el coneixement des del seu context sociocultural, amb les seves capacitats cognitives, etcètera.
– Aquest canvi de model és com un canvi de paradigma del mètode sofista al mètode socràtic, a què vostè havia fet referència alguna vegada. Com seria aquesta analogia?
– Al segle V aC els sofistes deien 'jo tinc el coneixement, i tu com a alumne has de reproduir el que et dic'. En canvi Sòcrates plantejava que t'he d'ajudar a aprendre a partir de la majèutica, és a dir, el diàleg socràtic, on t'has de fer preguntes, ia partir d'elles, que amb el diàleg vagis construint el coneixement.
– O sigui que és un intercanvi entre professors i alumnes.
– Evidentment, el coneixement que tenim ara és el model socràtic, que és el apropiat, que és el que tenim quan obrim la porta a preguntar-nos per què passen les coses.
És clar que també hi ha un canvi metodològic, ja no em serveixen aules de 40 alumnes on explico una història i vostès aprenen. És un procés complex que ens porta a la personalització de l'aprenentatge, a donar cadascun els mitjans per construir a partir de les seues possibilitats, de les seues capacitats cognitives i del seu entorn cultural. Això implica un treball d'identificació de cada alumne.
– La clau per a això serien grups reduïts…
– És clar, l'ideal és que jo, com a mestre, pugui conèixer cada un dels alumnes a funció de les seves característiques. I òbviament, si són pocs en una classe, és més fàcil.
Recordem que el coneixement científic que tenim ara és el mateix que tenien a la medicina, quan es va arribar a la conclusió que no existeixen malalties sinó que existeixen malalts, i cadascú necessita un tractament diferent.
A l'educació sabem que el procés d'aprenentatge implica una atenció personalitzada. L'avantatge que tenim és que se n'aprèn més entre iguals que a partir de les relacions entre professor i alumne.
– I això per què és?
- Perquè l'aprenentatge entre iguals genera una inquietud a l'aula, i que els alumnes interactuïn entre ells és més fàcil que busquin l'aprenentatge que si ho estic fent d'un en un.
– És com la filosofia de CreaNova School, que és l''aprendre fent'.
– Evidentment, quan parlem del sistema 'Learning by doing' és perquè aprenem quan fem coses, quan ens plantegem problemes. I aquest és el lema, encara que el més apropiat podria ser 'Learning by doing for thinking', perquè fer és per construir el coneixement. Dit altrament: el coneixement no es trasllada si no hi ha un procés de construcció previ.
– Quins serien els valors diferencials que té CreaNova School per impulsar aquest camí?
– Un dels avantatges de CreaNova School, que té des dels seus inicis, és donar a cada alumne el que necessita, ia més mentre van fent coses. Per això cal tenir grups reduït, de 15 a 20 alumnes per classe. Però el que és important no és que siguin pocs perquè sí, sinó per poder ajudar en els diàlegs, les observacions, les reflexions entre ells. Perquè vagin construint el coneixement.
– Quan es parla de la personalització, es diu que no importa que un alumne el dia de demà sigui un doctor o un enginyer, sinó que sigui feliç mentre aprèn.
– Una de les bases de CreaNova School és la fonamentació sobre el que es fa, i aquesta fonamentació ha de ser científica. És clar que volem que un metge o enginyer sigui feliç, perquè la felicitat per si mateixa no és un objectiu, sinó un mitjà. És a dir, no puc aprendre bé si no sóc feliç.
– És un concepte totalment diferent dels antics mètodes, on es considerava correcte dutxes fredes per poder ser forts i aprendre a enfrontar-se a la societat.
– És clar, no es tracta de preparar persones fortes perquè siguin emprenedores i que sàpiguen resoldre problemes. Ho farem entrenant-les per mitjà de la felicitat. Per exemple, a un esportista, un futbolista, haurà de treballar molt el matxaque, la meditació, però també s'entrenarà a través del rondo, que és una manera divertida d'aprendre a moure la pilota, canviar la posició del peu. Són exercicis on es diverteixen. I això que cobren molt!
Doncs a l'escola hem de fer activitats d'exercitació perquè calen perquè surti l'esforç, que els alumnes vegin que l'esforç val la pena. I a més, d'una manera lúdica, on el joc no és l'objectiu, sinó el mitjà per exercitar-se perquè sigui més agradable el procés daprenentatge.
